Informació

Collage de fotos de l'ADCC

Diabetis

Informació bàsica sobre la diabetis

D’on prové el nom?

La primera referència escrita sobre la diabetis data aproximadament de l’any 1550 a.C. Fou Georg Ebers al 1862 qui va descobrir en una tomba de Tebes, a Egipte, un petit papirus que descrivia una malaltia caracteritzada per l’abundant eliminació d’orina i es recomanava com a tractament l’ús d’extractes de plantes.

Tot i conèixer els símptomes de la malaltia des de feia molt de temps, no va ser fins el segle II quan Areteo de Capadòcia parla de “diabetis”, que ve del grec “diabainein” que significa “travessar”. Ho va anomenar així per la rapidesa amb la qual el diabètic orina allò que beu.

Fins al segle passat no es va comprovar que l’elevació de glucèmia a la sang és la principal característica de la diabetis. Va ser llavors quan es va pensar que el pàncrees devia segregar una substància capaç de regular el metabolisme del sucre.

Aquesta substància, la insulina, fou descoberta el 1921 per dos joves científics anomenats Banting i Best. Gràcies a la insulina, milers de persones de tot el món han pogut portat una vida pràcticament normal.

Què és la diabetis?

La diabetis és una malaltia crònica ocasionada per la dificultat que te l’organisme per utilitzar el sucre que ingereix amb els aliments. Com a conseqüència el sucre s’acumula i resta en la sang ocasionant la hiperglucèmia (valors alts de glucèmia en sang) que donen lloc al diagnòstic de la diabetis. Aquesta situació es produeix perquè l’organisme fabrica poca o gens d’insulina que és la hormona necessària per afavorir el pas de la glucosa de la sang als teixits (músculs, cervell…).

Classificació de la diabetis:

  • Diabetis mellitus 1 (DM1), dita també juvenil, tipus I o insulinodependent. Apareix en persones menors de 30 anys aproximadament. La manca d’insulina acostuma a ser greu i, per tant, cal administrar insulina. L’inici o debut és brusc i els símptomes són: set intensa, excés de gana, orina amb molta freqüència, pèrdua de pes i fatiga, entre d’altres.
  • Diabetis mellitus 2 (DM2), també coneguda com de l’adult, de tipus II o no insulinodependent. Apareix normalment en persones majors de 40 anys. L’inici és lent i gradual; els símptomes són menys aclaridors per realitzar el diagnòstic. La causa va normalment lligada a l’obesitat i l’estil de vida. En aquests casos, la correcció de l’obesitat és la millor mesura terapèutica, juntament amb el tractament amb hipoglucemiants orals i, de vegades, amb insulina.

Altres tipus de diabetis:

  • Diabetis gestacional. Apareix en algunes dones en el moment de l’embaràs. Normalment és una diabetis temporal i desapareix després del part. Cal controlar-la de manera molt estricte per evitar danyar el fetus.
  • Diabetis deguda a la cirurgia. Observada en persones a les quals se’ls ha practicat una extirpació total o parcial del pàncrees.
  • Diabetis secundària a la presa de medicaments a dosis altes, com passa en aquelles persones que per altres motius de salut han de prendre fàrmacs com corticoides o immunosupressors.
  • Diabetis deguda a la desnutrició, infeccions, síndrome genètica o una altra malaltia.

El tractament de la diabetis

El tractament de la diabetis té com a principal finalitat mantenir els nivells de glucosa en sang al més propers als valors de normalitat.

Els punts bàsics del tractament de la diabetis:

  • Règim alimentari (dieta). De la mateixa manera que qualsevol altra persona no diabètica, el tipus d’alimentació que s’ha de seguir ha de tenir aquests trets bàsics: alimentació sana, variada i equilibrada. Cal tenir un bon estat nutritiu. Els aliments aporten les substàncies nutritives que l’organisme necessita per funcionar bé. La dieta habitual s’han d’incloure aliments dels grups següents: làctics, farinacis, aliments proteics,verdures, fruites i greixos. Aquests aliments s’haurien de prendre en quantitats necessàries per estar ben alimentat i mantenir un bon estat de salut. Cal prevenir malalties lligades al consum excessiu de greixos (malalties cardiocirculatòries, augment del colesterol, obesitat). Es recomana moderació en el consum de greixos perquè l’excés pot provocar obesitat i augment dels nivells de colesterol. Cal ajudar a regular el nivell de sucre a la sang (glucèmia), junt amb la resta de tractaments de la diabetis (pastilles o insulina i exercici). Els carbohidrats, els glúcids i els sucres, són aquells aliments que cal controlar millor.Aliments que contenen hidrats de carboni:
    • Sucre i aliments ensucrats. S’han d’excloure de l’alimentació habitual pel seu alt contingut en hidrats de carboni i per la seva forma ràpida de passar a la sang.
    • Farinacis, fruites i làctics. Aporten un alt contingut en hidrats de carboni. Cal controlar la quantitat inclosa a la dieta.
    • Verdures i amanides. Poden consumir-se de forma lliure, pel seu baix contingut en hidrats de carboni i per ser rics en fibres.
  • Tractament amb Insulina o Antidiabètics orals (pastilles). El tractament d’elecció per la diabetis dependrà de les reserves d’insulina que la persona té i, sobretot, de l’edat d’inici de la malaltia. La diabetis de l’adult (DM2) se sol tractar amb dieta i exercici físic. Si amb aquestes mesures no s’aconsegueix un bon control, es pot valorar el tractament amb antidiabètics orals o amb insulina.Els antidiabètics orals son comprimits o càpsules utilitzades per reduir el nivell de sucre de la sang.En el diabètic de tipus 1 (DM1) el tractament d’elecció serà la insulina. La Insulina és una hormona segregada pel pàncrees necessària per viure. En l’actualitat s’utilitzen anàlegs de la insulina que s’adapten molt bé a les necessitats de cada pacient.El tractament amb insulina s’administra per via subcutània per mitjà de xeringues, plomes d’insulina o perfussors continus d’insulina.
  • Exercici físic. L’exercici forma part del tractament de la diabetis, ja que una activitat física adequada ajuda a controlar els nivells de glucosa en sang, afavoreix la pèrdua de pes, disminueixen els riscs de malalties cardiovasculars i aporta beneficis psicològics. Un exercici mal programat pot descontrolar la diabetis. En el cas que hi hagi una descompensació (glucèmies superiors a 300 mg/dl, presència d’acetona) és totalment desaconsellat que es practiquin esports.
  • Educació diabetològica. L’educació diabetològica forma part del tractament integral del pacient i constitueix una de les armes més eficaces per aconseguir una bona compensació i evitar complicacions.L’educació proporciona una vida activa i duradora com a conseqüència d’un bon control. El pacient es més independent i un eficient col·laborador del metge. No va dirigida tant sols a la persona diabètica, sinó que també ha d’incloure els seus familiars i a la gent que l’envolta.

L’autocontrol

Una persona diabètica que coneix la seva malaltia pot adonar-se, abans que ningú, dels símptomes d’alerta i evitar, d’aquesta manera, complicacions.

Si el pacient es fa responsable de la seva medicació i del seu tractament, serà una persona independent i podrà portar una vida normal, ja sigui a casa, a la feina o en situacions excepcionals com ara, per exemple, els viatges.

Les complicacions de la diabetis

És important conèixer les possibles complicacions de la diabetis, especialment perquè és més fàcil evitar-les que curar-les totalment un cop han aparegut.

Cal recordar que aquestes complicacions es poden evitar, o almenys atenuar, amb un bon autocontrol de la malaltia.

  • Complicacions agudes:
    • Hipoglucèmia. És un descens excessiu del nivell de glucosa de la sang (inferior a 60 mg/dl). Es manifesta, amb més o menys intensitat, amb mareig, desorientació, suor freda, tremolor, debilitat intensa i, fins i tot, convulsions i pèrdua de consciència.Un cop detectada la hipoglucèmia cal actuar de la següent manera:
      • Si es possible, realitzar un control de glucèmia capil·lar per assegurar que estem davant d’una hipoglucèmia.
      • Ingerir immediatament alguna beguda o aliment ric en hidrats de carboni d’absorció ràpida (suc, sucre…) esperar cinc minuts i repetir l’operació si encara es noten els símptomes.
      • En cas d’hipoglucèmia greu amb pèrdua de consciència cal injectar GlucaGen® HypoKit® (una hormona que, com la insulina es fabrica al pàncrees). La seva principal propietat és augmentar els nivell de glucèmia en la sang utilitzant els dipòsits de glucosa que existeixen al fetge.Les causes hipoglucèmia solen ser excés d’insulina o de medicament hipoglucemiant orals, una ingesta insuficient -sobretot d’hidrats de carboni-, retards en la ingesta, activitat física excessiva o be la combinació d’aquest factors.
    • Cetoacidosi És la manifestació clínica d’un excés de glucosa a la sang, amb la corresponent intensificació de la necessitat d’orinar i de beure per tal d’evitar la deshidratació.Al risc de deshidratació s’afegeix, si el tractament no és ràpid i eficaç, l’augment de cossos cetònics (que apareixen en l’orina) i la progressiva acidificació de la sang.El grau més intens d’aquesta complicació és el coma diabètic, que pot arribar a ser molt greu. La causa sol ser una deficient administració d’insulina, la presència d’una malaltia afegida (infecció, traumatisme, intervenció quirúrgica, etc.) i també una important transgressió dietètica.
  • Complicacions cròniques:
    • Tendència a l’envelliment precoç de les grans artèries, cosa que ocasiona un major risc de patir accidents vasculars cerebrals, infarts de miocardi i l’arribada defectuosa de sang a les extremitats inferiors, amb la corresponent mala cicatrització de ferides aparentment poc importants.
    • Afectació especifica dels ulls (retinopatia diabètica) amb risc de perdre visió.
    • Afectació específica del ronyó (nefropatia diabètica) amb risc de sofrir insuficiència renal crònica i acabar necessitant diàlisis o trasplantament renal.
    • Afectació específica del sistema nerviós (neuropatia diabètica) amb aparició de trastorns de la sensibilitat (especialment en cames i peus) i de la potència sexual en l’home.
    • Una diabetis mal compensada pot afectar la fertilitat en la dona.
    • Poca capacitat per lluitar contra les infeccions.
    • Diverses lesions de la pell.

En la majoria dels casos, aquestes lesions només es produeixen si el control glucèmic és deficient i es perllonga durant molts anys.